soparets acompanyats

Dissabte a la nit de soltera, sopant amb el Marc, aquell amic de la universitat que ho sap tot de nosaltres. I la Núria i la Gemma... aquests noms que fa uns anys havien compartit els inicis de la nostra història.
La Núria i la Gemma d'abans, les primeres, es van quedar a dormir aquell dia del concert de Sopa de Cabra de Mollet. I quan vas trucar, a les 7 del matí, per saber si haviem arribat bé, les tres i la Teresa vam iniciar una discussió sobre si em convenies o no.
La Núria i la Gemma d'ara, amb qui tenim una complicitat estranya que no vull tenir, sopem, bevem i fumem juntes. Compartim una mena de relació amb el Marc, que no és amistat però que tampoc és hipocresia. La Núria hi ha estat sempre... la Gemma em va recordar que li vaig parlar de tu quan li feia les primeres confidències.
La Núria tira les cartes del tarot i el Marc i jo, obsessius, li preguntem per les nostres respectives obsessions, que tenen nom de persona, el teu i un de dona que a mi em semblava estrany.

cada moment

Escolta...

L'equinocci mateix d'un mes d'estiu. El dia 15 de Juliol, que ja mai més havia pogut situar en un calendari si no hagués estat per les noves tecnologies... I tant important per a mi. Va ser el 15 de Juliol. Vam anar al concert d'Aerosmith al Palau Sant Jordi de Barcelona. Vam poder triar entre els Aersomith o el Van Morrisson. Al final va haver de ser el grup de Hard Rock.
Quina nit, la d'aquell dia!!!! Barcelona, el metro, el barri de Marina, Montjuic, palau Sant Jordi. Tabac de liar i alcohol. La platja, les roques, la sinceritat. Les Mans. Les teves i les meves... les nostres mans. Aquella nit va començar la nostra història.
Em vas fer un petó de bona nit al front i em vas acotxar, en el llit de casa dels teus avis, que no eren els teus avis però que em van tractar com si jo també fos la seva néta. Em vaig sentir amb una mena d'obligació d'estimar-te perquè volia tornar-te amb escreix el que tu m'havies fet sentir. Però l'amor es dóna sense voler, no es pot oferir per obligació.
Any rera any, he fet una llista del que he anat fent fins avui el dia 15 de juliol. Cap any tant especial com el 15 de juliol del 1999... viatge a Anglaterra; separació dels meus pares; viatge a Irlanda; treballant en una clínica de Psicologia; avorriment; viatge a Istanbul... Com ho puc dir que cap de tant especial com aquell? Si he estat a les ciutats més importants, si he viatjat, si he treballat, si he viscut igualment? Cap de tant especial m'ha fet seure davant de l'ordinador a escriure pàgines i més pàgines...

desig

Escolta...

Entre llibres i apunts, demanava una història eròtico-festiva perquè no podia tenir una realitat idealitzada. Seria com veure'm reflexada... com veure reflexada la meva part reprimida, la que només conec jo. Els meus desitjos. Resulta que un dia caminant pel bar de la facultat vaig veure que em miraves. I jo vaig sentir que et volia agafar les mans. I més tard vaig sentir que et volia abraçar. I més tard vaig sentir que et volia besar. I més tard vaig sentir que volia fer l'amor amb tu... Demanava una història eròtico-festiva no perquè fos el que realment volia sinó perquè el que sigui ficció era l'únic que creia que podria ser meu. Demanava una història...
Entre llibres i apunts, demanava una història eròtico-festiva perquè no podia tenir una realitat idealitzada. Seria com veure'm reflexada... com veure reflexada la meva part reprimida, la que només conec jo. Els meus desitjos. Resulta que un dia caminant pel bar de la facultat vaig veure que em miraves. I jo vaig sentir que et volia agafar les mans. I més tard vaig sentir que et volia abraçar. I més tard vaig sentir que et volia besar. I més tard vaig sentir que volia fer l'amor amb tu... Demanava una història eròtico-festiva no perquè fos el que realment volia sinó perquè el que sigui ficció era l'únic que creia que podria ser meu. Demanava una història...

coïncidències

escoltar...

Un nit plena de màgia a Sabadell. Una nit d'aniversari d'un amic de la colla de la universitat. El meu vaixell interior seguia tres rumbs diferents. Esquizofrènia amorosa i sexual i eròtico-festiva. Tres històries diferents assegudes a la mateixa taula entremig de vint o trenta persones més. Va venir el nou, el vell i l'amic de la infància. I el vell, misticisme amb corbata, vivia la seva vida, com jo la meva. I el nou, joventut amb cos de divinitat, vivia la seva vida. Una vida que de vegades es barrejava amb la meva, com les llengües dels nostres petons. Però jo també feia la meva vida. I l'amic de la infància, records plens de tendresa, feia la seva vida però va voler, no sé perquè, compartir certs moments amb mi. Vaig decidir viure la meva vida i fer que la gent comparteixi amb mi l'alegria de viure.

razzmatazz

escoltar...

Dissabte de festa. Primeres vegades de moltes coses: maquillatge, Razzmatazz, l'Ovella Negra. Nova gent, noves experiències. Feia fred. Feia molt fred. Va ser una nit freda que va començar amb dos petons al costat d'un futbolí, dos petons tan freds com la nit. Ens vam començar a escalfar amb una conversa plena de calor, entre cubates freds i gent més freda encara. A Razzmatazz em va agafar fred entremig de la multitud que suava, entre fum de cigarros i petes i les llums i la música alta. Però jo tenia fred. Ni ballava ni parava quieta. Movia el peus i mirava i observava i pensava. Fins que els teus braços em van abraçar mentre saltaves, i van tocar aquella samarreta de ratlles blanques i blaves. M'havia vestit per tu.

aniversaris

escoltar...

Tot i així, vas venir el dia del meu aniversari. No m'ho esperava gens. Em van dir que tenia una sorpresa, que l'havia d'anar a recollir a l'estació dels ferrocarrils. I ens vam fondre en una abraçada que podia haver durat eternament. I amb el teu humor em vas donar un paquet de tabac amb una signatura estranya i em vas dir que era el teu regal, que t'havies trobat el meu futbolista preferit a les festes de Girona (Girona!) i que li havies demanat un autograf per mi. Però era una broma de mal gust i em vaig mig ofendre. Te'n recordes d'això? I caminavem pel carrer de Sant Pere, cap als Amics de les Arts i jo em feia la dolguda i tu em passaves el braç per sobre l'espatlla. I el meu nòvio, tu potser no ho saps això, es recargolava de mal de panxa al llit. Per això vam poder estar sols acompanyats dels meus amics per última vegada.

Les altres vegades... perquè hi ha hagut altres vegades, és clar... no han estat iguals.
Una a Razzmatazz, nit gelada.
Dues a Sabadell, grans esperances.
Tres a la universitat, paraules silencioses i papallones a l'estomac.

estel fugaç

escoltar...

T'he escrit tantes cartes que no sé quantes he acabat enviant i quantes m'he guardat a la capsa dels records. En recordo d'una en especial... i aquesta (n'estic quasi segura) sí que te la vaig enviar. En un paper blau. La lletra d'una cançó del Bob Dylan que parlava sobre els estels fugaços. La meva lletra parlava de l'amistat i de la meva voluntat de treballar per la teva felicitat. Volia ser la teva amiga. Però, què vol dir això? Quan algú a qui tu estimes et diu que només sou amics... com se't queda l'ànima? I la cara d'imbècil, davant dels altres? Qui ho pot evitar això? I et mires les cartes, les paraules, les fotografies mentals d'unes mans i uns ulls... i encara fas més cara d'imbècil. Però el buit del cor, les esperances esmicolades i els desitjos fracassats poden més que l'orgull. I necessites més del plany dels amics que fer-te el fort davant d'ells.

carta I

6 de Març del 20...

Tinc tantes coses a dir... però sembla que tu tinguis molt poques ganes d’escoltar-me. No sé res del cert. Potser va ser un somni, un somni com el d’ahir. Però del somni que vaig tenir ahir no en queden proves; avui no m’has dit si el gust dels meus llavis t’havia agradat. Però d’aquell estiu, el nostre estiu, en tinc proves. Tinc unes cartes plenes de poesia. Puc dir que estan plenes d’amor?? Em deixes dir-ho...? No sé res del cert. Avui en una conversa m’has deixat entendre que no en queda res del què eres, de qui eres. Et vaig conèixer tant, però et conec tant poc! Tu també em vas conèixer i saps qui sóc ara. I això et fa por. No vull que m’ho neguis!
Sé del cert que m’escoltes quan parlo. Escoltes la meva veu! La meva veu és escoltada per tu. Com si tornéssim enrera amb el temps. Sóc escoltada! I ho sé perquè li has dit al company de conversa que la meva història no es podia comparar amb la seva. Ambigüitat perquè no m’has justificat la teva intervenció. I l’altre ha semblat com si no m’hagués ni sentit però tu... tu sí.
Les cançons. No diuen res però diuen tantes coses! Parlen de tu i de mi, junts i per separat. Parlen del passat i del present. Potser només és cosa meva...
Em deleixo per escriure’t una carta ben llarga desde Boston però em fas por. I em faig por a mi mateixa. Em deleixo perquè valoris el que vam ser l’un per l’altre. Em deleixo per saber si quan em veus penses en les converses més recents o si penses en el passat. M’agradaria que em veiessis per un foradet, aquí, escrivint-te la carta. M’agradaria que et sentissis feliç de tenir-me així, d’haver-me deixat aquesta petja a l’ànima.
Avui t’he vist com poques vegades: camisa blava, els cabells i les rastes, sense afaitar... però què hi té a veure el físic? Digue’m? Què hi té a veure que ella, la teva ex parella s’assembli a mi en les formes del cos? Segur que tenim més coses en comú,, no tu i jo, sinó ella i jo. Però no en vull parlar d’això. Aquesta part és ben teva i no tinc dret a saber-la.
M’agradaria abraçar-te però tanmateix rebria un no i em faria mal. I no sabré mai si no m’abraces perquè no vols abraçar-me o perquè tens por que et faci tant mal com fa uns quants anys… No sé res del cert.
Sé que m’agrades i t’aprecio. Dubto, perquè no sé si exagero. Sé que vull materialitzar la nostra història i crec que m’aniria bé que m’ajudessis...

eros

escoltar...

Un somni d’aquells que voldries que fossin reals. A London, voltant per una biblioteca d’aquelles antigues, fumant tabac de liar i gaudint de la teva presència i companyia. Amb papallones a l’estómac i nervis reals. Quin mal de panxa. Jo et buscava, sentia necessitat de trobar-te. I quan et trobava m’adonava que tu volies el mateix, però que havies après a resignar-te. Per un moment he dubtat. Em deies que no podia ser, que havia passat el tren... que et sabia greu i que em tenies sempre present. Però no feies res, no t’acostaves. Fumaves assentat en la distància. Realment senties quelcom per mi, pel que vam ser? Realment valia la pena que jo estigués allà, esperant, confessant, mirant, expectant...? Els meus amors: tu... Països anglosaxons... Els llibres de la biblioteca...
M’he llevat amb la panxa remoguda. Les papallones volaven i volaven nervioses. Fa anys vaig escriure una carta després d’un somni semblant. La busco a la capsa dels records, la llegeixo mentre sona una de les cançons que em transporta al moment en que vaig decidir dir que prou.

virtualment nua

Unes paraules escrites amb lletra negra, com sempre. I una salutació, noia... i el color dels meus cabells és roig. De passió? Una conversa senzilla però que denota que ja has passat pàgina, potser. Que ja hem passat pàgina. Parlar de la feina, dels gustos.. intentar que féssis memòria. La propera vegada potser hi haurà un cafè... i les teves mans.

sincronismes

escoltar...

De cop i volta, en la meva vida, tot un seguit de coincidències em porten cap a tu altra vegada. Primer, em regalen un llibre que parla sobre Kerouac. Amb unes dedicatòries precioses que em fan volar...
El Marc em truca de cop i volta i em parla d’un globus amb un fil molt llarg que representa la nostra història. I em diu que la teva veu va murmurar el meu nom i un ho sento... I aquell mateix dia veig a una furgoneta d’un fuster amb un nom molt familiar que em recorda unes mans entrellaçades pel gòtic i el Camp Nou. I se’m remou l’estómac de la nostàlgia.
El llibre d’en Jack que em regala el Marc em fa néixer papallones a la panxa. I tinc tantes ganes de devorar-lo que em quedo un dissabte a la nit per endrapar-lo, per absorbir la informació... I descobreixo una Mary Carney que podia haver sigut jo. Hi ha mil històries com la nostra. No som especials. No ets especial. No sóc especial.
De cop, sento la necessitat de comprar-me “La voz a ti debida” del Pedro Salinas. Tinc ganes de rellegir-la, de principi a final. Perquè navegant per internet descobreixo que Salinas es va enamorar d’una americana i que van mantenir un idil·li especial... amor... i que tant aquesta noia com Pedro Salinas van estar molt lligats a Boston! Me’ls imagino passejant per Cambridge, per Quincey Market, per tots aquells indrets que ja formen part de la meva història. M’imagino al poeta escrivint aquestes poesies que ja formen part de la vida d’aquesta intel·lectual americana, d’en Salinas... les poesies que formen part, també, de la teva i de la meva vida. Les vas fer nostres.
I m’emociono tant que no puc evitar sospirar i xisclar alhora amb llàgrimes als ulls. Quantes coincidències! És que de vegades els senyals són a tot arreu. Si els busques, és clar! Són com els símbols en una poesia o els personatges reals amagats a les novel·les de Kerouac.

eternitat en lletres negres

escoltar...

Vas dir-me que volies que el nostre amor fos etern com en les històries de Tristany i Isolda o Romeo i Julieta. Si només volies això ho has ben aconseguit! Per mi és un amor impossible que no podrà esdevenir mai i, per tant, serà etern. Etern en mi ... etern en tu. L’altre dia pensava en aquesta idea d’eternitat. Com que no vam poder-ho fer realitat, això nostre, va quedar en un univers infinit de no- possibilitats. I aquest experiència és com un forat negre en el cosmos. Sembla que no hi ha res però, en la seva profunditat, existeix, és i té un nom: el teu, el meu, estiu, Barcelona, Mollet, Girona...
Aquells poetes de la Generación del 20 han escrit dins del meu cor una pàgina amb lletra clara però altiva... de negre, és clar, sempre. Em xiuxiuejaven a cau d’orella que sospiraven pel meu amor, aprofitant la teva ploma. Una apetencia por tu compañía y una dolencia de melancolía por la ausencia del aire de tu viento.
Els cors ansiosos esperaven que arribés aquell dia, quan prendríem un cafè amb les mans entrelligades en aquell nostre bar. Tots dos desitjàvem que aquells Hernández i Salinas vinguessin a recitar-nos pels voltants del Barri Gòtic.

talment com si fos real

escoltar...

No entenc com et puc trobar a faltar si mai t’he tingut al meu costat. De vegades, com flaixos, penso en com trobo a faltar el teu raspall de dents al costat del meu al lavabo... penso que enyoro el soroll de la porta quan arribes a casa.... recordo amb dolçor el gust dels teus petons i el tacte de les teves carícies.
I com pot ser, si mai has sigut meu? Com podem sentir com a reals aquestes imatges? Per l’experiència i la capacitat d’imaginar. Hem fet un pla en tres dimensions. Allà on hi havia una mà ara hi ha un cos. Allà on abans hi veiem bolis ara hi ha raspalls de dents i allà on hi veiem motxilles ara hi ha calçotets i jerseis. La manera de saludar al matí, aquell bon dia al bar s’ha convertit en un bon dia, amor i el soroll de les claus a l’entrada a casa.
Em puc imaginar perfectament com seria viure amb tu, estar amb tu, només extrapolant aquestes petites coses del dia a dia a la uni. Canvio l’espai. Canvio el que vull canviar perquè així aquest somni se’m fa etern i no em vull despertar ni em desperto.

camins que hem de fer sols

escoltar...

Estreno boli. I què? Res, t’ho volia dir. Volia fer-te partícip del meu dia a dia. Volia començar parlant d’un boli i acabar parlant d’amor, però... i què? Tens raó. No val la pena si no hi ha d’haver futur. Però hi ha passat. És estrany lluitar pel passat? Deixa-ho córrer que són bajanades que s’escriuen quan els sentiments són massa a flor de pell. Això del boli? Res, un comentari perquè no marxis. Perquè et quedis aquí i em preguntis on l’he comprat i juguem amb les mans i les paraules. Això del boli? Per dir-te tot el que penso i sento amb el cor i amb els ulls i amb els gestos. Les paraules em fan por.
Tarda de bar. Em quedo per tu, perquè m’has promès un cafè. No ho has complert. Jo he fet el meu cafè lluny de tu i tu l’has fet amb una altra companyia. No et puc retreure res. T’ho vaig prendre de les mans i jo en tinc la culpa. Les meves disculpes són la meva repressió. El meu egoisme, les meves mirades plenes de tendresa conscient. No sé com es fa això de parlar. Ja ho intento ja!! Però no hi ha manera. El boli, Kerouac, la Sylvia Plath i els cafès. No hi ha més. Ara. Abans. Abans ho era tot. El boli, Kerouac, els Aerosmith... tot era important. Abans. Després. No hi ha res. Hi ha records, després... records i sospirs.
No és res, no és res!! Ja m’aixeco. És l’egoisme que pesa massa! Però... Amb un perdó, una poesia i els records en tindrem prou? Fa falta més: una conversa, un diàleg. Preguntes i respostes que obrin un nou camí. El camí... ostres! Sopa de Cabra cantava “camins que ara s’esvaeixen”... de vegades els senyals són a tot arreu. Si els busques, és clar! Són com els símbols en una poesia o els personatges reals amagats a les novel·les de Kerouac.
N’hi haurà prou amb les meves paraules...? N’hi haurà prou amb el què et doni? No, no en tindré mai prou, jo! I tu? M’agradaria escoltar que tu en tindràs prou amb la meva amistat mística. Amb una conversa de tant en tant, amb una poesia plena de símbols que només tu i jo descobrirem. Amb un cafè sol i un tallat i un paquet de Fortuna. I Kerouac. I tu i jo. I nosaltres tal com som, amb el nostre passat, amb el nostre present, amb el nostre futur. Sigui quin sigui. Teu i meu.

etapes

escoltar...

Va ser una època intensa, la que vam passar aquelles tres amigues i jo. Pingüí, papallona i granota. Així, i per ordre, buscàvem un Heathcliff per la nostra vida de Catherine. Cadascú a la seva manera tenia el seu. La papallona tenia un home madur i pare de família que a més a més, jeràrquicament, estava per sobre de nosaltres. Estava moralment prohibit enrotllar-te amb un profe. La granoteta flirtejava amb la mort i amb tot personatge que tingués un passat obscur. I jo, pingüí, perseguia el meu Heathcliff particular. Aquell peix tant suculent que se’m va escapar mentre em despistava, tot patinant pel glaç de la Patagònia.

Vaig deixar una relació de tres anys i escaig perquè vaig tornar a sentir-me atreta pel meu Heathcliff. Em vaig obligar a viure aquella vida amb ell que tres anys i escaig abans havia perdut.

Vaig aconseguir treure’m espines que tenia clavades. Vaig aconseguir expressar-te tot el que sentia amb escrits, amb cartes... amb un llibre de Kerouac i una dedicatòria. Gràcies per tot el que em vas donar. Vam parlar. Vam tornar a reviure-ho. Però només vaig poder rebre una sola resposta. Una resposta frustrant. Jo ja he passat pàgina. Ara et toca a tu. El passat havia quedat enterrat per mil i una experiències més. Mai. Jo mai. Mai ho podré oblidar.

Encara que, d’alguna manera, es podria dir que em vaig baixar els pantalons, crec que vaig fer el que sentia i que mai me’n podré penedir d’això. Me’n penediré sempre de no haver-te fet un petó, de no haver intentat...

mirades

escoltar...

He vist els teus ulls girar-se cap a mi. Era a mi, a qui miraves. Mentre parlava de coses abstractes però més que banals. He engegat un renec. Però he vist com t’allunyaves de mi sense pensar-t’ho i el renec només ha tingut un significat complert per mi. Ets diferent. I jo també he canviat. Tots som diferents de llavors. Tots hem canviat. Però ni els teus ulls ni les teves mans ni la teva veu poden canviar. No poden! Perquè si poguessin canviar jo no sentiria res. I encara sento els records ben a prop meu quan necessito que m’abracin i que em descriguin com la llum que omple la vida d’algú. O, com si fos el mateix... ser un ningú per un altre ningú...

time&people&places

escoltar...

L’estació d’autobusos era quasi buida. Quina emoció!! Quin dia!! Passejant per Girona... amb les mans entrelligades, escoltant paraules boniques com mai a la vida. Em vas demanar que em quedés a dormir amb tu... només la migdiada. Com ho desitjava! No ho sabràs mai. Però alguna cosa dins meu em privava fer res. Un força em lligava de peus i mans com si fos un boig. Un pes dins del cor reprimia les meves accions i no em deixava estimar-te. Creu-me: no era jo.
No recordo exactament què vam fer. Només recordo que estava amb tu, que em vas preparar uns spaghetti deliciosos, que em vaig imaginar vivint amb tu i que en el nostre piset hi havia coixins, molts coixins. Què deu voler dir això? Recordo que va ploure i ens vam aixoplugar en un bar de fusta. Allà em vas dir que jo era llum, que jo era algú per tu. Allà. En aquell bar on sempre he volgut tornar i mai l’he tornat a trobar. Com aquell cafè a Barcelona. L’he buscat i no l’he trobat mai. A tu també t’he buscat... i tampoc t’he pogut trobar.
I vam arribar a l’estació d’autobusos de Girona. Jo havia d’agafar l’últim autobús cap al poble. Em vas demanar que escoltés la cançó que sonava... que allò era el que senties en aquells moments... que pensaries en mi i m’enyoraries. Em vas dir que estaries amb mi, allà on fossis. Em vas demanar que et fes un petó. No vaig ser capaç de donar-te el que tots dos anhelàvem. I amb ràbia et pregunto perquè coi no me’l vas fer tu, aquell petó?

tempus fugit i llum

escoltar...

Sentir que han faltat dies d’estiu, d’aquell estiu, sentir que no pots tornar enrera i que has fallat i tenir aquella sensació ambigua de penediment d’haver-ho fet i, a la vegada, de no penedir-te’n gens. No hi va haver adéu. Una distància com un gran oceà, com un mur gruixut i indestruïble. Tot fosc, tot immens... Impossible de passar. I, amb tots aquests anys, encara que no n’han passat gaires, puc dir, que encara hi ha un trocet del meu cor que encara et pertany... aquell trocet que quan penso en aquests història, quan t’imagino, quan recordo... aquell trocet que fa aquella mena de fiblada que et fa deixar anar un sospir mig riure, mig llàgrima.

només de vegades...

escoltar...


Em vas titllar de nena mimada. En una carta d’aquelles, com qui no vol la cosa... Em vas dir que no sempre podria aconseguir allò que volia. És cert. M’agradaria tenir-te aquí, al meu costat, dir-te tot això i poder mantenir una conversa civilitzada i filosòfica sobre la vida. En aquella mateixa carta també em deies que en el camí de buscar allò que desitgem pot ser que trobem allò que necessitem. Feies servir paraules d’algun dels teus ídols de cabell llarg. I esmentaves aquelles paraules com parlant-te a tu mateix, com per fer-te creure que allò que senties per mi no seria mai correspost i no podries acariciar-me, ni besar... però que potser en aquest intent de fer-ho trobaries aquell algú, allò que ompliria la teva vida. Et parlaves a tu mateix a través de la meva persona. Ens vam ben trobar, encara que ara faci mal veure-ho d’aquesta manera. Vam trobar-nos, l’un a l’altre, quan més ho necessitàvem. I, ja t’ho vaig dir... t’ho agraeixo tant!

I want to be forever young

escoltar...

Va ser a finals del primer any universitari. Una època viva, fresca... formàvem part de la mateixa colla d’amics de la uni. Aquell tipus de colla que sempre seu a la mateixa taula del bar, allà on sempre trobaràs algú o altre. I sigui qui sigui, t’agradarà trobar-lo allà assegut... amb un cigarro, un cafè o una birra. Sota el meu punt de vista, la colla estava formada per unes 8 persones fixes i importants. De totes maneres, sempre s’hi afegia algú o altre, companys de la carrera o els membres de la colla de Sabadell.
Aquesta situació va durar menys d’un any. Mica en mica això es va anar disgregant. Alguns vam trobar parella, els altres es van dedicar als estudis d’una manera malaltissa i els altres van desaparèixer.