time&people&places

escoltar...

L’estació d’autobusos era quasi buida. Quina emoció!! Quin dia!! Passejant per Girona... amb les mans entrelligades, escoltant paraules boniques com mai a la vida. Em vas demanar que em quedés a dormir amb tu... només la migdiada. Com ho desitjava! No ho sabràs mai. Però alguna cosa dins meu em privava fer res. Un força em lligava de peus i mans com si fos un boig. Un pes dins del cor reprimia les meves accions i no em deixava estimar-te. Creu-me: no era jo.
No recordo exactament què vam fer. Només recordo que estava amb tu, que em vas preparar uns spaghetti deliciosos, que em vaig imaginar vivint amb tu i que en el nostre piset hi havia coixins, molts coixins. Què deu voler dir això? Recordo que va ploure i ens vam aixoplugar en un bar de fusta. Allà em vas dir que jo era llum, que jo era algú per tu. Allà. En aquell bar on sempre he volgut tornar i mai l’he tornat a trobar. Com aquell cafè a Barcelona. L’he buscat i no l’he trobat mai. A tu també t’he buscat... i tampoc t’he pogut trobar.
I vam arribar a l’estació d’autobusos de Girona. Jo havia d’agafar l’últim autobús cap al poble. Em vas demanar que escoltés la cançó que sonava... que allò era el que senties en aquells moments... que pensaries en mi i m’enyoraries. Em vas dir que estaries amb mi, allà on fossis. Em vas demanar que et fes un petó. No vaig ser capaç de donar-te el que tots dos anhelàvem. I amb ràbia et pregunto perquè coi no me’l vas fer tu, aquell petó?

tempus fugit i llum

escoltar...

Sentir que han faltat dies d’estiu, d’aquell estiu, sentir que no pots tornar enrera i que has fallat i tenir aquella sensació ambigua de penediment d’haver-ho fet i, a la vegada, de no penedir-te’n gens. No hi va haver adéu. Una distància com un gran oceà, com un mur gruixut i indestruïble. Tot fosc, tot immens... Impossible de passar. I, amb tots aquests anys, encara que no n’han passat gaires, puc dir, que encara hi ha un trocet del meu cor que encara et pertany... aquell trocet que quan penso en aquests història, quan t’imagino, quan recordo... aquell trocet que fa aquella mena de fiblada que et fa deixar anar un sospir mig riure, mig llàgrima.

només de vegades...

escoltar...


Em vas titllar de nena mimada. En una carta d’aquelles, com qui no vol la cosa... Em vas dir que no sempre podria aconseguir allò que volia. És cert. M’agradaria tenir-te aquí, al meu costat, dir-te tot això i poder mantenir una conversa civilitzada i filosòfica sobre la vida. En aquella mateixa carta també em deies que en el camí de buscar allò que desitgem pot ser que trobem allò que necessitem. Feies servir paraules d’algun dels teus ídols de cabell llarg. I esmentaves aquelles paraules com parlant-te a tu mateix, com per fer-te creure que allò que senties per mi no seria mai correspost i no podries acariciar-me, ni besar... però que potser en aquest intent de fer-ho trobaries aquell algú, allò que ompliria la teva vida. Et parlaves a tu mateix a través de la meva persona. Ens vam ben trobar, encara que ara faci mal veure-ho d’aquesta manera. Vam trobar-nos, l’un a l’altre, quan més ho necessitàvem. I, ja t’ho vaig dir... t’ho agraeixo tant!