eternitat en lletres negres

escoltar...

Vas dir-me que volies que el nostre amor fos etern com en les històries de Tristany i Isolda o Romeo i Julieta. Si només volies això ho has ben aconseguit! Per mi és un amor impossible que no podrà esdevenir mai i, per tant, serà etern. Etern en mi ... etern en tu. L’altre dia pensava en aquesta idea d’eternitat. Com que no vam poder-ho fer realitat, això nostre, va quedar en un univers infinit de no- possibilitats. I aquest experiència és com un forat negre en el cosmos. Sembla que no hi ha res però, en la seva profunditat, existeix, és i té un nom: el teu, el meu, estiu, Barcelona, Mollet, Girona...
Aquells poetes de la Generación del 20 han escrit dins del meu cor una pàgina amb lletra clara però altiva... de negre, és clar, sempre. Em xiuxiuejaven a cau d’orella que sospiraven pel meu amor, aprofitant la teva ploma. Una apetencia por tu compañía y una dolencia de melancolía por la ausencia del aire de tu viento.
Els cors ansiosos esperaven que arribés aquell dia, quan prendríem un cafè amb les mans entrelligades en aquell nostre bar. Tots dos desitjàvem que aquells Hernández i Salinas vinguessin a recitar-nos pels voltants del Barri Gòtic.

talment com si fos real

escoltar...

No entenc com et puc trobar a faltar si mai t’he tingut al meu costat. De vegades, com flaixos, penso en com trobo a faltar el teu raspall de dents al costat del meu al lavabo... penso que enyoro el soroll de la porta quan arribes a casa.... recordo amb dolçor el gust dels teus petons i el tacte de les teves carícies.
I com pot ser, si mai has sigut meu? Com podem sentir com a reals aquestes imatges? Per l’experiència i la capacitat d’imaginar. Hem fet un pla en tres dimensions. Allà on hi havia una mà ara hi ha un cos. Allà on abans hi veiem bolis ara hi ha raspalls de dents i allà on hi veiem motxilles ara hi ha calçotets i jerseis. La manera de saludar al matí, aquell bon dia al bar s’ha convertit en un bon dia, amor i el soroll de les claus a l’entrada a casa.
Em puc imaginar perfectament com seria viure amb tu, estar amb tu, només extrapolant aquestes petites coses del dia a dia a la uni. Canvio l’espai. Canvio el que vull canviar perquè així aquest somni se’m fa etern i no em vull despertar ni em desperto.