carta I

6 de Març del 20...

Tinc tantes coses a dir... però sembla que tu tinguis molt poques ganes d’escoltar-me. No sé res del cert. Potser va ser un somni, un somni com el d’ahir. Però del somni que vaig tenir ahir no en queden proves; avui no m’has dit si el gust dels meus llavis t’havia agradat. Però d’aquell estiu, el nostre estiu, en tinc proves. Tinc unes cartes plenes de poesia. Puc dir que estan plenes d’amor?? Em deixes dir-ho...? No sé res del cert. Avui en una conversa m’has deixat entendre que no en queda res del què eres, de qui eres. Et vaig conèixer tant, però et conec tant poc! Tu també em vas conèixer i saps qui sóc ara. I això et fa por. No vull que m’ho neguis!
Sé del cert que m’escoltes quan parlo. Escoltes la meva veu! La meva veu és escoltada per tu. Com si tornéssim enrera amb el temps. Sóc escoltada! I ho sé perquè li has dit al company de conversa que la meva història no es podia comparar amb la seva. Ambigüitat perquè no m’has justificat la teva intervenció. I l’altre ha semblat com si no m’hagués ni sentit però tu... tu sí.
Les cançons. No diuen res però diuen tantes coses! Parlen de tu i de mi, junts i per separat. Parlen del passat i del present. Potser només és cosa meva...
Em deleixo per escriure’t una carta ben llarga desde Boston però em fas por. I em faig por a mi mateixa. Em deleixo perquè valoris el que vam ser l’un per l’altre. Em deleixo per saber si quan em veus penses en les converses més recents o si penses en el passat. M’agradaria que em veiessis per un foradet, aquí, escrivint-te la carta. M’agradaria que et sentissis feliç de tenir-me així, d’haver-me deixat aquesta petja a l’ànima.
Avui t’he vist com poques vegades: camisa blava, els cabells i les rastes, sense afaitar... però què hi té a veure el físic? Digue’m? Què hi té a veure que ella, la teva ex parella s’assembli a mi en les formes del cos? Segur que tenim més coses en comú,, no tu i jo, sinó ella i jo. Però no en vull parlar d’això. Aquesta part és ben teva i no tinc dret a saber-la.
M’agradaria abraçar-te però tanmateix rebria un no i em faria mal. I no sabré mai si no m’abraces perquè no vols abraçar-me o perquè tens por que et faci tant mal com fa uns quants anys… No sé res del cert.
Sé que m’agrades i t’aprecio. Dubto, perquè no sé si exagero. Sé que vull materialitzar la nostra història i crec que m’aniria bé que m’ajudessis...