escoltar...
Va ser a finals del primer any universitari. Una època viva, fresca... formàvem part de la mateixa colla d’amics de la uni. Aquell tipus de colla que sempre seu a la mateixa taula del bar, allà on sempre trobaràs algú o altre. I sigui qui sigui, t’agradarà trobar-lo allà assegut... amb un cigarro, un cafè o una birra. Sota el meu punt de vista, la colla estava formada per unes 8 persones fixes i importants. De totes maneres, sempre s’hi afegia algú o altre, companys de la carrera o els membres de la colla de Sabadell.
Aquesta situació va durar menys d’un any. Mica en mica això es va anar disgregant. Alguns vam trobar parella, els altres es van dedicar als estudis d’una manera malaltissa i els altres van desaparèixer.
dimecres, 30 de juliol del 2008
the awful truth is awful sad
escoltar...
Una cara que és la imatge viva del misticisme. Una cara que té un nom i una història però de vegades prefereixo ni recordar el nom ni rememorar la història. Fa mal. Fa mal saber que vius només una vegada i que les oportunitats de ser feliç se t’escapen de les mans. D’aquelles mans que un dia et van acariciar i et van semblar suaus i amoroses. D’aquelles mans que un dia et van semblar aspres i van renunciar a tocar-te.
Un llibre de Kerouac i mil altres històries... unes cartes, anècdotes i un cafè. Quantes paraules més enmig de tantes mirades?
Papallones a l’estómac només quan intueixo la teva forma enmig dels meus pensaments, la teva mirada directament cap a la meva... mig somriure –intuït altra vegada -, els cabells diferents sempre tant diferents però sempre les mateixes mans i els mateixos ulls.
La foscor d’un cos amb aire gitano es barreja amb la puresa de la teva ànima noble. Noble però humana i, d’aquesta manera, imperfecte. No hi ha res palpable però tot el que hi ha és eteri com l’aire i l’aire el respires i per tant hi és per això mateix hi crec en el que hi ha. Perquè hi ha alguna cosa que vola en l’ambient quan les nostres presències coincideixen.
El teu nom i el meu i el desig constant de veure’t i temptar la sort. No vull res més, de vegades. En canvi, d’altres vegades, no vull moure’m per por de trobar-te. Més val així, em dic... Però quan no et veig et trobo a faltar i quan comparteixo uns minuts amb tu –mai no és massa temps- no vull que s’acabin mai. Traeixo memòries i també possibilitats.
L’altre dia vaig sentir algú sermonejant a un altre algú... li parlava d’una història que era molt semblant a la meva història. I em vaig adonar que la meva història no era única ni especial. Milers i milers de persones han viscut un amor semblant al llarg dels segles. Però aquest algú li deia a l’altre algú que les històries que no començaven ni acabaven sempre serien perfectes dins la nostra ment. Per tant, vaig reflexionar, és completament lògic que jo continuï idealitzant aquells dies, que jo et continuï idealitzant. I vaig entendre que sempre serà així.
Una cara que és la imatge viva del misticisme. Una cara que té un nom i una història però de vegades prefereixo ni recordar el nom ni rememorar la història. Fa mal. Fa mal saber que vius només una vegada i que les oportunitats de ser feliç se t’escapen de les mans. D’aquelles mans que un dia et van acariciar i et van semblar suaus i amoroses. D’aquelles mans que un dia et van semblar aspres i van renunciar a tocar-te.
Un llibre de Kerouac i mil altres històries... unes cartes, anècdotes i un cafè. Quantes paraules més enmig de tantes mirades?
Papallones a l’estómac només quan intueixo la teva forma enmig dels meus pensaments, la teva mirada directament cap a la meva... mig somriure –intuït altra vegada -, els cabells diferents sempre tant diferents però sempre les mateixes mans i els mateixos ulls.
La foscor d’un cos amb aire gitano es barreja amb la puresa de la teva ànima noble. Noble però humana i, d’aquesta manera, imperfecte. No hi ha res palpable però tot el que hi ha és eteri com l’aire i l’aire el respires i per tant hi és per això mateix hi crec en el que hi ha. Perquè hi ha alguna cosa que vola en l’ambient quan les nostres presències coincideixen.
El teu nom i el meu i el desig constant de veure’t i temptar la sort. No vull res més, de vegades. En canvi, d’altres vegades, no vull moure’m per por de trobar-te. Més val així, em dic... Però quan no et veig et trobo a faltar i quan comparteixo uns minuts amb tu –mai no és massa temps- no vull que s’acabin mai. Traeixo memòries i també possibilitats.
L’altre dia vaig sentir algú sermonejant a un altre algú... li parlava d’una història que era molt semblant a la meva història. I em vaig adonar que la meva història no era única ni especial. Milers i milers de persones han viscut un amor semblant al llarg dels segles. Però aquest algú li deia a l’altre algú que les històries que no començaven ni acabaven sempre serien perfectes dins la nostra ment. Per tant, vaig reflexionar, és completament lògic que jo continuï idealitzant aquells dies, que jo et continuï idealitzant. I vaig entendre que sempre serà així.
dimarts, 29 de juliol del 2008
una estona de cel
escoltar...
Escric desde la nostàlgia, desde la tristesa de la monotonia del present... crec que és per això que escric... perquè mai s’està bé en el present quan el passat està tan idealitzat. Escric intentant fer net i obrir les finestres del meu ser perquè corri l’aire. De fet, de vegades penso que no vull que marxi mai aquesta sensació, aquest mirar cap enrere i saber que t’han estimat innocentment... mirar cap enrere i sentir aquella olor d’amor adolescent, pur, fresc...
Escric quan tinc una vida més o menys estable i des de la seguretat que no la vull canviar per res.
I em llevo un dia qualsevol i no penso en res més que en la rutina que m’espera. Però, ja sabem que tot pot canviar en un moment. Arribo a la universitat per estudiar per un examen prou important però em segresten i em porten al bar. El Marc, el meu amic de la universitat, el meu millor amic de la universitat, m’obliga a fer un cafè perquè, i és veritat, fa molt temps que no xerrem. Allà, al bar de la facultat, on han passat tantes coses, on hem dit tantes coses... Allà, després de ben bé mig any em trobo de cop i volta amb una cara molt familiar...
Escric desde la nostàlgia, desde la tristesa de la monotonia del present... crec que és per això que escric... perquè mai s’està bé en el present quan el passat està tan idealitzat. Escric intentant fer net i obrir les finestres del meu ser perquè corri l’aire. De fet, de vegades penso que no vull que marxi mai aquesta sensació, aquest mirar cap enrere i saber que t’han estimat innocentment... mirar cap enrere i sentir aquella olor d’amor adolescent, pur, fresc...
Escric quan tinc una vida més o menys estable i des de la seguretat que no la vull canviar per res.
I em llevo un dia qualsevol i no penso en res més que en la rutina que m’espera. Però, ja sabem que tot pot canviar en un moment. Arribo a la universitat per estudiar per un examen prou important però em segresten i em porten al bar. El Marc, el meu amic de la universitat, el meu millor amic de la universitat, m’obliga a fer un cafè perquè, i és veritat, fa molt temps que no xerrem. Allà, al bar de la facultat, on han passat tantes coses, on hem dit tantes coses... Allà, després de ben bé mig any em trobo de cop i volta amb una cara molt familiar...
love itself to L.W. by Leonard Cohen
The light came through the window,
Straight from the sun above,
And so inside my little room
There plunged the rays of Love.
In streams of light I clearly saw
The dust you seldom see,
Out of which the Nameless makes
A Name for one like me.
I'll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door -
Then Love Itself
Love Itself was gone.
All busy in the sunlight
The flecks did float and dance,
And I was tumbled up with them
In formless circumstance.
I'll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door -
Then Love Itself
Love Itself was gone.
Then I came back from where I'd been.
My room, it looked the same -
But there was nothing left between
The Nameless and the Name.
All busy in the sunlight
The flecks did float and dance,
And I was tumbled up with them
In formless circumstance.
I'll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door -
Then Love itself,
Love Itself was gone.
Love Itself was gone.
diumenge, 27 de juliol del 2008
la raó de ser
escoltar...
La llum és energia. Hi ha persones que són llum, energia. La música et dóna energia... i llum. Llum, energia, persones, experiències, vida... el resultat de la suma de tots aquests elements és aquest blog. La banda sonora d'una història.
La llum és energia. Hi ha persones que són llum, energia. La música et dóna energia... i llum. Llum, energia, persones, experiències, vida... el resultat de la suma de tots aquests elements és aquest blog. La banda sonora d'una història.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)