una estona de cel

escoltar...

Escric desde la nostàlgia, desde la tristesa de la monotonia del present... crec que és per això que escric... perquè mai s’està bé en el present quan el passat està tan idealitzat. Escric intentant fer net i obrir les finestres del meu ser perquè corri l’aire. De fet, de vegades penso que no vull que marxi mai aquesta sensació, aquest mirar cap enrere i saber que t’han estimat innocentment... mirar cap enrere i sentir aquella olor d’amor adolescent, pur, fresc...
Escric quan tinc una vida més o menys estable i des de la seguretat que no la vull canviar per res.
I em llevo un dia qualsevol i no penso en res més que en la rutina que m’espera. Però, ja sabem que tot pot canviar en un moment. Arribo a la universitat per estudiar per un examen prou important però em segresten i em porten al bar. El Marc, el meu amic de la universitat, el meu millor amic de la universitat, m’obliga a fer un cafè perquè, i és veritat, fa molt temps que no xerrem. Allà, al bar de la facultat, on han passat tantes coses, on hem dit tantes coses... Allà, després de ben bé mig any em trobo de cop i volta amb una cara molt familiar...