dijous, 2 de juliol del 2009

razzmatazz

escoltar...

Dissabte de festa. Primeres vegades de moltes coses: maquillatge, Razzmatazz, l'Ovella Negra. Nova gent, noves experiències. Feia fred. Feia molt fred. Va ser una nit freda que va començar amb dos petons al costat d'un futbolí, dos petons tan freds com la nit. Ens vam començar a escalfar amb una conversa plena de calor, entre cubates freds i gent més freda encara. A Razzmatazz em va agafar fred entremig de la multitud que suava, entre fum de cigarros i petes i les llums i la música alta. Però jo tenia fred. Ni ballava ni parava quieta. Movia el peus i mirava i observava i pensava. Fins que els teus braços em van abraçar mentre saltaves, i van tocar aquella samarreta de ratlles blanques i blaves. M'havia vestit per tu.

dimecres, 1 de juliol del 2009

aniversaris

escoltar...

Tot i així, vas venir el dia del meu aniversari. No m'ho esperava gens. Em van dir que tenia una sorpresa, que l'havia d'anar a recollir a l'estació dels ferrocarrils. I ens vam fondre en una abraçada que podia haver durat eternament. I amb el teu humor em vas donar un paquet de tabac amb una signatura estranya i em vas dir que era el teu regal, que t'havies trobat el meu futbolista preferit a les festes de Girona (Girona!) i que li havies demanat un autograf per mi. Però era una broma de mal gust i em vaig mig ofendre. Te'n recordes d'això? I caminavem pel carrer de Sant Pere, cap als Amics de les Arts i jo em feia la dolguda i tu em passaves el braç per sobre l'espatlla. I el meu nòvio, tu potser no ho saps això, es recargolava de mal de panxa al llit. Per això vam poder estar sols acompanyats dels meus amics per última vegada.

Les altres vegades... perquè hi ha hagut altres vegades, és clar... no han estat iguals.
Una a Razzmatazz, nit gelada.
Dues a Sabadell, grans esperances.
Tres a la universitat, paraules silencioses i papallones a l'estomac.

estel fugaç

escoltar...

T'he escrit tantes cartes que no sé quantes he acabat enviant i quantes m'he guardat a la capsa dels records. En recordo d'una en especial... i aquesta (n'estic quasi segura) sí que te la vaig enviar. En un paper blau. La lletra d'una cançó del Bob Dylan que parlava sobre els estels fugaços. La meva lletra parlava de l'amistat i de la meva voluntat de treballar per la teva felicitat. Volia ser la teva amiga. Però, què vol dir això? Quan algú a qui tu estimes et diu que només sou amics... com se't queda l'ànima? I la cara d'imbècil, davant dels altres? Qui ho pot evitar això? I et mires les cartes, les paraules, les fotografies mentals d'unes mans i uns ulls... i encara fas més cara d'imbècil. Però el buit del cor, les esperances esmicolades i els desitjos fracassats poden més que l'orgull. I necessites més del plany dels amics que fer-te el fort davant d'ells.