escoltar...
T'he escrit tantes cartes que no sé quantes he acabat enviant i quantes m'he guardat a la capsa dels records. En recordo d'una en especial... i aquesta (n'estic quasi segura) sí que te la vaig enviar. En un paper blau. La lletra d'una cançó del Bob Dylan que parlava sobre els estels fugaços. La meva lletra parlava de l'amistat i de la meva voluntat de treballar per la teva felicitat. Volia ser la teva amiga. Però, què vol dir això? Quan algú a qui tu estimes et diu que només sou amics... com se't queda l'ànima? I la cara d'imbècil, davant dels altres? Qui ho pot evitar això? I et mires les cartes, les paraules, les fotografies mentals d'unes mans i uns ulls... i encara fas més cara d'imbècil. Però el buit del cor, les esperances esmicolades i els desitjos fracassats poden més que l'orgull. I necessites més del plany dels amics que fer-te el fort davant d'ells.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada