eros

escoltar...

Un somni d’aquells que voldries que fossin reals. A London, voltant per una biblioteca d’aquelles antigues, fumant tabac de liar i gaudint de la teva presència i companyia. Amb papallones a l’estómac i nervis reals. Quin mal de panxa. Jo et buscava, sentia necessitat de trobar-te. I quan et trobava m’adonava que tu volies el mateix, però que havies après a resignar-te. Per un moment he dubtat. Em deies que no podia ser, que havia passat el tren... que et sabia greu i que em tenies sempre present. Però no feies res, no t’acostaves. Fumaves assentat en la distància. Realment senties quelcom per mi, pel que vam ser? Realment valia la pena que jo estigués allà, esperant, confessant, mirant, expectant...? Els meus amors: tu... Països anglosaxons... Els llibres de la biblioteca...
M’he llevat amb la panxa remoguda. Les papallones volaven i volaven nervioses. Fa anys vaig escriure una carta després d’un somni semblant. La busco a la capsa dels records, la llegeixo mentre sona una de les cançons que em transporta al moment en que vaig decidir dir que prou.

virtualment nua

Unes paraules escrites amb lletra negra, com sempre. I una salutació, noia... i el color dels meus cabells és roig. De passió? Una conversa senzilla però que denota que ja has passat pàgina, potser. Que ja hem passat pàgina. Parlar de la feina, dels gustos.. intentar que féssis memòria. La propera vegada potser hi haurà un cafè... i les teves mans.