camins que hem de fer sols

escoltar...

Estreno boli. I què? Res, t’ho volia dir. Volia fer-te partícip del meu dia a dia. Volia començar parlant d’un boli i acabar parlant d’amor, però... i què? Tens raó. No val la pena si no hi ha d’haver futur. Però hi ha passat. És estrany lluitar pel passat? Deixa-ho córrer que són bajanades que s’escriuen quan els sentiments són massa a flor de pell. Això del boli? Res, un comentari perquè no marxis. Perquè et quedis aquí i em preguntis on l’he comprat i juguem amb les mans i les paraules. Això del boli? Per dir-te tot el que penso i sento amb el cor i amb els ulls i amb els gestos. Les paraules em fan por.
Tarda de bar. Em quedo per tu, perquè m’has promès un cafè. No ho has complert. Jo he fet el meu cafè lluny de tu i tu l’has fet amb una altra companyia. No et puc retreure res. T’ho vaig prendre de les mans i jo en tinc la culpa. Les meves disculpes són la meva repressió. El meu egoisme, les meves mirades plenes de tendresa conscient. No sé com es fa això de parlar. Ja ho intento ja!! Però no hi ha manera. El boli, Kerouac, la Sylvia Plath i els cafès. No hi ha més. Ara. Abans. Abans ho era tot. El boli, Kerouac, els Aerosmith... tot era important. Abans. Després. No hi ha res. Hi ha records, després... records i sospirs.
No és res, no és res!! Ja m’aixeco. És l’egoisme que pesa massa! Però... Amb un perdó, una poesia i els records en tindrem prou? Fa falta més: una conversa, un diàleg. Preguntes i respostes que obrin un nou camí. El camí... ostres! Sopa de Cabra cantava “camins que ara s’esvaeixen”... de vegades els senyals són a tot arreu. Si els busques, és clar! Són com els símbols en una poesia o els personatges reals amagats a les novel·les de Kerouac.
N’hi haurà prou amb les meves paraules...? N’hi haurà prou amb el què et doni? No, no en tindré mai prou, jo! I tu? M’agradaria escoltar que tu en tindràs prou amb la meva amistat mística. Amb una conversa de tant en tant, amb una poesia plena de símbols que només tu i jo descobrirem. Amb un cafè sol i un tallat i un paquet de Fortuna. I Kerouac. I tu i jo. I nosaltres tal com som, amb el nostre passat, amb el nostre present, amb el nostre futur. Sigui quin sigui. Teu i meu.

etapes

escoltar...

Va ser una època intensa, la que vam passar aquelles tres amigues i jo. Pingüí, papallona i granota. Així, i per ordre, buscàvem un Heathcliff per la nostra vida de Catherine. Cadascú a la seva manera tenia el seu. La papallona tenia un home madur i pare de família que a més a més, jeràrquicament, estava per sobre de nosaltres. Estava moralment prohibit enrotllar-te amb un profe. La granoteta flirtejava amb la mort i amb tot personatge que tingués un passat obscur. I jo, pingüí, perseguia el meu Heathcliff particular. Aquell peix tant suculent que se’m va escapar mentre em despistava, tot patinant pel glaç de la Patagònia.

Vaig deixar una relació de tres anys i escaig perquè vaig tornar a sentir-me atreta pel meu Heathcliff. Em vaig obligar a viure aquella vida amb ell que tres anys i escaig abans havia perdut.

Vaig aconseguir treure’m espines que tenia clavades. Vaig aconseguir expressar-te tot el que sentia amb escrits, amb cartes... amb un llibre de Kerouac i una dedicatòria. Gràcies per tot el que em vas donar. Vam parlar. Vam tornar a reviure-ho. Però només vaig poder rebre una sola resposta. Una resposta frustrant. Jo ja he passat pàgina. Ara et toca a tu. El passat havia quedat enterrat per mil i una experiències més. Mai. Jo mai. Mai ho podré oblidar.

Encara que, d’alguna manera, es podria dir que em vaig baixar els pantalons, crec que vaig fer el que sentia i que mai me’n podré penedir d’això. Me’n penediré sempre de no haver-te fet un petó, de no haver intentat...

mirades

escoltar...

He vist els teus ulls girar-se cap a mi. Era a mi, a qui miraves. Mentre parlava de coses abstractes però més que banals. He engegat un renec. Però he vist com t’allunyaves de mi sense pensar-t’ho i el renec només ha tingut un significat complert per mi. Ets diferent. I jo també he canviat. Tots som diferents de llavors. Tots hem canviat. Però ni els teus ulls ni les teves mans ni la teva veu poden canviar. No poden! Perquè si poguessin canviar jo no sentiria res. I encara sento els records ben a prop meu quan necessito que m’abracin i que em descriguin com la llum que omple la vida d’algú. O, com si fos el mateix... ser un ningú per un altre ningú...