camins que hem de fer sols

escoltar...

Estreno boli. I què? Res, t’ho volia dir. Volia fer-te partícip del meu dia a dia. Volia començar parlant d’un boli i acabar parlant d’amor, però... i què? Tens raó. No val la pena si no hi ha d’haver futur. Però hi ha passat. És estrany lluitar pel passat? Deixa-ho córrer que són bajanades que s’escriuen quan els sentiments són massa a flor de pell. Això del boli? Res, un comentari perquè no marxis. Perquè et quedis aquí i em preguntis on l’he comprat i juguem amb les mans i les paraules. Això del boli? Per dir-te tot el que penso i sento amb el cor i amb els ulls i amb els gestos. Les paraules em fan por.
Tarda de bar. Em quedo per tu, perquè m’has promès un cafè. No ho has complert. Jo he fet el meu cafè lluny de tu i tu l’has fet amb una altra companyia. No et puc retreure res. T’ho vaig prendre de les mans i jo en tinc la culpa. Les meves disculpes són la meva repressió. El meu egoisme, les meves mirades plenes de tendresa conscient. No sé com es fa això de parlar. Ja ho intento ja!! Però no hi ha manera. El boli, Kerouac, la Sylvia Plath i els cafès. No hi ha més. Ara. Abans. Abans ho era tot. El boli, Kerouac, els Aerosmith... tot era important. Abans. Després. No hi ha res. Hi ha records, després... records i sospirs.
No és res, no és res!! Ja m’aixeco. És l’egoisme que pesa massa! Però... Amb un perdó, una poesia i els records en tindrem prou? Fa falta més: una conversa, un diàleg. Preguntes i respostes que obrin un nou camí. El camí... ostres! Sopa de Cabra cantava “camins que ara s’esvaeixen”... de vegades els senyals són a tot arreu. Si els busques, és clar! Són com els símbols en una poesia o els personatges reals amagats a les novel·les de Kerouac.
N’hi haurà prou amb les meves paraules...? N’hi haurà prou amb el què et doni? No, no en tindré mai prou, jo! I tu? M’agradaria escoltar que tu en tindràs prou amb la meva amistat mística. Amb una conversa de tant en tant, amb una poesia plena de símbols que només tu i jo descobrirem. Amb un cafè sol i un tallat i un paquet de Fortuna. I Kerouac. I tu i jo. I nosaltres tal com som, amb el nostre passat, amb el nostre present, amb el nostre futur. Sigui quin sigui. Teu i meu.