diumenge, 27 de setembre del 2009

coïncidències

escoltar...

Un nit plena de màgia a Sabadell. Una nit d'aniversari d'un amic de la colla de la universitat. El meu vaixell interior seguia tres rumbs diferents. Esquizofrènia amorosa i sexual i eròtico-festiva. Tres històries diferents assegudes a la mateixa taula entremig de vint o trenta persones més. Va venir el nou, el vell i l'amic de la infància. I el vell, misticisme amb corbata, vivia la seva vida, com jo la meva. I el nou, joventut amb cos de divinitat, vivia la seva vida. Una vida que de vegades es barrejava amb la meva, com les llengües dels nostres petons. Però jo també feia la meva vida. I l'amic de la infància, records plens de tendresa, feia la seva vida però va voler, no sé perquè, compartir certs moments amb mi. Vaig decidir viure la meva vida i fer que la gent comparteixi amb mi l'alegria de viure.

dijous, 2 de juliol del 2009

razzmatazz

escoltar...

Dissabte de festa. Primeres vegades de moltes coses: maquillatge, Razzmatazz, l'Ovella Negra. Nova gent, noves experiències. Feia fred. Feia molt fred. Va ser una nit freda que va començar amb dos petons al costat d'un futbolí, dos petons tan freds com la nit. Ens vam començar a escalfar amb una conversa plena de calor, entre cubates freds i gent més freda encara. A Razzmatazz em va agafar fred entremig de la multitud que suava, entre fum de cigarros i petes i les llums i la música alta. Però jo tenia fred. Ni ballava ni parava quieta. Movia el peus i mirava i observava i pensava. Fins que els teus braços em van abraçar mentre saltaves, i van tocar aquella samarreta de ratlles blanques i blaves. M'havia vestit per tu.

dimecres, 1 de juliol del 2009

aniversaris

escoltar...

Tot i així, vas venir el dia del meu aniversari. No m'ho esperava gens. Em van dir que tenia una sorpresa, que l'havia d'anar a recollir a l'estació dels ferrocarrils. I ens vam fondre en una abraçada que podia haver durat eternament. I amb el teu humor em vas donar un paquet de tabac amb una signatura estranya i em vas dir que era el teu regal, que t'havies trobat el meu futbolista preferit a les festes de Girona (Girona!) i que li havies demanat un autograf per mi. Però era una broma de mal gust i em vaig mig ofendre. Te'n recordes d'això? I caminavem pel carrer de Sant Pere, cap als Amics de les Arts i jo em feia la dolguda i tu em passaves el braç per sobre l'espatlla. I el meu nòvio, tu potser no ho saps això, es recargolava de mal de panxa al llit. Per això vam poder estar sols acompanyats dels meus amics per última vegada.

Les altres vegades... perquè hi ha hagut altres vegades, és clar... no han estat iguals.
Una a Razzmatazz, nit gelada.
Dues a Sabadell, grans esperances.
Tres a la universitat, paraules silencioses i papallones a l'estomac.

estel fugaç

escoltar...

T'he escrit tantes cartes que no sé quantes he acabat enviant i quantes m'he guardat a la capsa dels records. En recordo d'una en especial... i aquesta (n'estic quasi segura) sí que te la vaig enviar. En un paper blau. La lletra d'una cançó del Bob Dylan que parlava sobre els estels fugaços. La meva lletra parlava de l'amistat i de la meva voluntat de treballar per la teva felicitat. Volia ser la teva amiga. Però, què vol dir això? Quan algú a qui tu estimes et diu que només sou amics... com se't queda l'ànima? I la cara d'imbècil, davant dels altres? Qui ho pot evitar això? I et mires les cartes, les paraules, les fotografies mentals d'unes mans i uns ulls... i encara fas més cara d'imbècil. Però el buit del cor, les esperances esmicolades i els desitjos fracassats poden més que l'orgull. I necessites més del plany dels amics que fer-te el fort davant d'ells.

dimecres, 27 de maig del 2009

carta I

6 de Març del 20...

Tinc tantes coses a dir... però sembla que tu tinguis molt poques ganes d’escoltar-me. No sé res del cert. Potser va ser un somni, un somni com el d’ahir. Però del somni que vaig tenir ahir no en queden proves; avui no m’has dit si el gust dels meus llavis t’havia agradat. Però d’aquell estiu, el nostre estiu, en tinc proves. Tinc unes cartes plenes de poesia. Puc dir que estan plenes d’amor?? Em deixes dir-ho...? No sé res del cert. Avui en una conversa m’has deixat entendre que no en queda res del què eres, de qui eres. Et vaig conèixer tant, però et conec tant poc! Tu també em vas conèixer i saps qui sóc ara. I això et fa por. No vull que m’ho neguis!
Sé del cert que m’escoltes quan parlo. Escoltes la meva veu! La meva veu és escoltada per tu. Com si tornéssim enrera amb el temps. Sóc escoltada! I ho sé perquè li has dit al company de conversa que la meva història no es podia comparar amb la seva. Ambigüitat perquè no m’has justificat la teva intervenció. I l’altre ha semblat com si no m’hagués ni sentit però tu... tu sí.
Les cançons. No diuen res però diuen tantes coses! Parlen de tu i de mi, junts i per separat. Parlen del passat i del present. Potser només és cosa meva...
Em deleixo per escriure’t una carta ben llarga desde Boston però em fas por. I em faig por a mi mateixa. Em deleixo perquè valoris el que vam ser l’un per l’altre. Em deleixo per saber si quan em veus penses en les converses més recents o si penses en el passat. M’agradaria que em veiessis per un foradet, aquí, escrivint-te la carta. M’agradaria que et sentissis feliç de tenir-me així, d’haver-me deixat aquesta petja a l’ànima.
Avui t’he vist com poques vegades: camisa blava, els cabells i les rastes, sense afaitar... però què hi té a veure el físic? Digue’m? Què hi té a veure que ella, la teva ex parella s’assembli a mi en les formes del cos? Segur que tenim més coses en comú,, no tu i jo, sinó ella i jo. Però no en vull parlar d’això. Aquesta part és ben teva i no tinc dret a saber-la.
M’agradaria abraçar-te però tanmateix rebria un no i em faria mal. I no sabré mai si no m’abraces perquè no vols abraçar-me o perquè tens por que et faci tant mal com fa uns quants anys… No sé res del cert.
Sé que m’agrades i t’aprecio. Dubto, perquè no sé si exagero. Sé que vull materialitzar la nostra història i crec que m’aniria bé que m’ajudessis...

dilluns, 9 de març del 2009

eros

escoltar...

Un somni d’aquells que voldries que fossin reals. A London, voltant per una biblioteca d’aquelles antigues, fumant tabac de liar i gaudint de la teva presència i companyia. Amb papallones a l’estómac i nervis reals. Quin mal de panxa. Jo et buscava, sentia necessitat de trobar-te. I quan et trobava m’adonava que tu volies el mateix, però que havies après a resignar-te. Per un moment he dubtat. Em deies que no podia ser, que havia passat el tren... que et sabia greu i que em tenies sempre present. Però no feies res, no t’acostaves. Fumaves assentat en la distància. Realment senties quelcom per mi, pel que vam ser? Realment valia la pena que jo estigués allà, esperant, confessant, mirant, expectant...? Els meus amors: tu... Països anglosaxons... Els llibres de la biblioteca...
M’he llevat amb la panxa remoguda. Les papallones volaven i volaven nervioses. Fa anys vaig escriure una carta després d’un somni semblant. La busco a la capsa dels records, la llegeixo mentre sona una de les cançons que em transporta al moment en que vaig decidir dir que prou.

dijous, 5 de març del 2009

virtualment nua

Unes paraules escrites amb lletra negra, com sempre. I una salutació, noia... i el color dels meus cabells és roig. De passió? Una conversa senzilla però que denota que ja has passat pàgina, potser. Que ja hem passat pàgina. Parlar de la feina, dels gustos.. intentar que féssis memòria. La propera vegada potser hi haurà un cafè... i les teves mans.

dijous, 15 de gener del 2009

sincronismes

escoltar...

De cop i volta, en la meva vida, tot un seguit de coincidències em porten cap a tu altra vegada. Primer, em regalen un llibre que parla sobre Kerouac. Amb unes dedicatòries precioses que em fan volar...
El Marc em truca de cop i volta i em parla d’un globus amb un fil molt llarg que representa la nostra història. I em diu que la teva veu va murmurar el meu nom i un ho sento... I aquell mateix dia veig a una furgoneta d’un fuster amb un nom molt familiar que em recorda unes mans entrellaçades pel gòtic i el Camp Nou. I se’m remou l’estómac de la nostàlgia.
El llibre d’en Jack que em regala el Marc em fa néixer papallones a la panxa. I tinc tantes ganes de devorar-lo que em quedo un dissabte a la nit per endrapar-lo, per absorbir la informació... I descobreixo una Mary Carney que podia haver sigut jo. Hi ha mil històries com la nostra. No som especials. No ets especial. No sóc especial.
De cop, sento la necessitat de comprar-me “La voz a ti debida” del Pedro Salinas. Tinc ganes de rellegir-la, de principi a final. Perquè navegant per internet descobreixo que Salinas es va enamorar d’una americana i que van mantenir un idil·li especial... amor... i que tant aquesta noia com Pedro Salinas van estar molt lligats a Boston! Me’ls imagino passejant per Cambridge, per Quincey Market, per tots aquells indrets que ja formen part de la meva història. M’imagino al poeta escrivint aquestes poesies que ja formen part de la vida d’aquesta intel·lectual americana, d’en Salinas... les poesies que formen part, també, de la teva i de la meva vida. Les vas fer nostres.
I m’emociono tant que no puc evitar sospirar i xisclar alhora amb llàgrimes als ulls. Quantes coincidències! És que de vegades els senyals són a tot arreu. Si els busques, és clar! Són com els símbols en una poesia o els personatges reals amagats a les novel·les de Kerouac.