eternitat en lletres negres

escoltar...

Vas dir-me que volies que el nostre amor fos etern com en les històries de Tristany i Isolda o Romeo i Julieta. Si només volies això ho has ben aconseguit! Per mi és un amor impossible que no podrà esdevenir mai i, per tant, serà etern. Etern en mi ... etern en tu. L’altre dia pensava en aquesta idea d’eternitat. Com que no vam poder-ho fer realitat, això nostre, va quedar en un univers infinit de no- possibilitats. I aquest experiència és com un forat negre en el cosmos. Sembla que no hi ha res però, en la seva profunditat, existeix, és i té un nom: el teu, el meu, estiu, Barcelona, Mollet, Girona...
Aquells poetes de la Generación del 20 han escrit dins del meu cor una pàgina amb lletra clara però altiva... de negre, és clar, sempre. Em xiuxiuejaven a cau d’orella que sospiraven pel meu amor, aprofitant la teva ploma. Una apetencia por tu compañía y una dolencia de melancolía por la ausencia del aire de tu viento.
Els cors ansiosos esperaven que arribés aquell dia, quan prendríem un cafè amb les mans entrelligades en aquell nostre bar. Tots dos desitjàvem que aquells Hernández i Salinas vinguessin a recitar-nos pels voltants del Barri Gòtic.

talment com si fos real

escoltar...

No entenc com et puc trobar a faltar si mai t’he tingut al meu costat. De vegades, com flaixos, penso en com trobo a faltar el teu raspall de dents al costat del meu al lavabo... penso que enyoro el soroll de la porta quan arribes a casa.... recordo amb dolçor el gust dels teus petons i el tacte de les teves carícies.
I com pot ser, si mai has sigut meu? Com podem sentir com a reals aquestes imatges? Per l’experiència i la capacitat d’imaginar. Hem fet un pla en tres dimensions. Allà on hi havia una mà ara hi ha un cos. Allà on abans hi veiem bolis ara hi ha raspalls de dents i allà on hi veiem motxilles ara hi ha calçotets i jerseis. La manera de saludar al matí, aquell bon dia al bar s’ha convertit en un bon dia, amor i el soroll de les claus a l’entrada a casa.
Em puc imaginar perfectament com seria viure amb tu, estar amb tu, només extrapolant aquestes petites coses del dia a dia a la uni. Canvio l’espai. Canvio el que vull canviar perquè així aquest somni se’m fa etern i no em vull despertar ni em desperto.

camins que hem de fer sols

escoltar...

Estreno boli. I què? Res, t’ho volia dir. Volia fer-te partícip del meu dia a dia. Volia començar parlant d’un boli i acabar parlant d’amor, però... i què? Tens raó. No val la pena si no hi ha d’haver futur. Però hi ha passat. És estrany lluitar pel passat? Deixa-ho córrer que són bajanades que s’escriuen quan els sentiments són massa a flor de pell. Això del boli? Res, un comentari perquè no marxis. Perquè et quedis aquí i em preguntis on l’he comprat i juguem amb les mans i les paraules. Això del boli? Per dir-te tot el que penso i sento amb el cor i amb els ulls i amb els gestos. Les paraules em fan por.
Tarda de bar. Em quedo per tu, perquè m’has promès un cafè. No ho has complert. Jo he fet el meu cafè lluny de tu i tu l’has fet amb una altra companyia. No et puc retreure res. T’ho vaig prendre de les mans i jo en tinc la culpa. Les meves disculpes són la meva repressió. El meu egoisme, les meves mirades plenes de tendresa conscient. No sé com es fa això de parlar. Ja ho intento ja!! Però no hi ha manera. El boli, Kerouac, la Sylvia Plath i els cafès. No hi ha més. Ara. Abans. Abans ho era tot. El boli, Kerouac, els Aerosmith... tot era important. Abans. Després. No hi ha res. Hi ha records, després... records i sospirs.
No és res, no és res!! Ja m’aixeco. És l’egoisme que pesa massa! Però... Amb un perdó, una poesia i els records en tindrem prou? Fa falta més: una conversa, un diàleg. Preguntes i respostes que obrin un nou camí. El camí... ostres! Sopa de Cabra cantava “camins que ara s’esvaeixen”... de vegades els senyals són a tot arreu. Si els busques, és clar! Són com els símbols en una poesia o els personatges reals amagats a les novel·les de Kerouac.
N’hi haurà prou amb les meves paraules...? N’hi haurà prou amb el què et doni? No, no en tindré mai prou, jo! I tu? M’agradaria escoltar que tu en tindràs prou amb la meva amistat mística. Amb una conversa de tant en tant, amb una poesia plena de símbols que només tu i jo descobrirem. Amb un cafè sol i un tallat i un paquet de Fortuna. I Kerouac. I tu i jo. I nosaltres tal com som, amb el nostre passat, amb el nostre present, amb el nostre futur. Sigui quin sigui. Teu i meu.

etapes

escoltar...

Va ser una època intensa, la que vam passar aquelles tres amigues i jo. Pingüí, papallona i granota. Així, i per ordre, buscàvem un Heathcliff per la nostra vida de Catherine. Cadascú a la seva manera tenia el seu. La papallona tenia un home madur i pare de família que a més a més, jeràrquicament, estava per sobre de nosaltres. Estava moralment prohibit enrotllar-te amb un profe. La granoteta flirtejava amb la mort i amb tot personatge que tingués un passat obscur. I jo, pingüí, perseguia el meu Heathcliff particular. Aquell peix tant suculent que se’m va escapar mentre em despistava, tot patinant pel glaç de la Patagònia.

Vaig deixar una relació de tres anys i escaig perquè vaig tornar a sentir-me atreta pel meu Heathcliff. Em vaig obligar a viure aquella vida amb ell que tres anys i escaig abans havia perdut.

Vaig aconseguir treure’m espines que tenia clavades. Vaig aconseguir expressar-te tot el que sentia amb escrits, amb cartes... amb un llibre de Kerouac i una dedicatòria. Gràcies per tot el que em vas donar. Vam parlar. Vam tornar a reviure-ho. Però només vaig poder rebre una sola resposta. Una resposta frustrant. Jo ja he passat pàgina. Ara et toca a tu. El passat havia quedat enterrat per mil i una experiències més. Mai. Jo mai. Mai ho podré oblidar.

Encara que, d’alguna manera, es podria dir que em vaig baixar els pantalons, crec que vaig fer el que sentia i que mai me’n podré penedir d’això. Me’n penediré sempre de no haver-te fet un petó, de no haver intentat...

mirades

escoltar...

He vist els teus ulls girar-se cap a mi. Era a mi, a qui miraves. Mentre parlava de coses abstractes però més que banals. He engegat un renec. Però he vist com t’allunyaves de mi sense pensar-t’ho i el renec només ha tingut un significat complert per mi. Ets diferent. I jo també he canviat. Tots som diferents de llavors. Tots hem canviat. Però ni els teus ulls ni les teves mans ni la teva veu poden canviar. No poden! Perquè si poguessin canviar jo no sentiria res. I encara sento els records ben a prop meu quan necessito que m’abracin i que em descriguin com la llum que omple la vida d’algú. O, com si fos el mateix... ser un ningú per un altre ningú...

time&people&places

escoltar...

L’estació d’autobusos era quasi buida. Quina emoció!! Quin dia!! Passejant per Girona... amb les mans entrelligades, escoltant paraules boniques com mai a la vida. Em vas demanar que em quedés a dormir amb tu... només la migdiada. Com ho desitjava! No ho sabràs mai. Però alguna cosa dins meu em privava fer res. Un força em lligava de peus i mans com si fos un boig. Un pes dins del cor reprimia les meves accions i no em deixava estimar-te. Creu-me: no era jo.
No recordo exactament què vam fer. Només recordo que estava amb tu, que em vas preparar uns spaghetti deliciosos, que em vaig imaginar vivint amb tu i que en el nostre piset hi havia coixins, molts coixins. Què deu voler dir això? Recordo que va ploure i ens vam aixoplugar en un bar de fusta. Allà em vas dir que jo era llum, que jo era algú per tu. Allà. En aquell bar on sempre he volgut tornar i mai l’he tornat a trobar. Com aquell cafè a Barcelona. L’he buscat i no l’he trobat mai. A tu també t’he buscat... i tampoc t’he pogut trobar.
I vam arribar a l’estació d’autobusos de Girona. Jo havia d’agafar l’últim autobús cap al poble. Em vas demanar que escoltés la cançó que sonava... que allò era el que senties en aquells moments... que pensaries en mi i m’enyoraries. Em vas dir que estaries amb mi, allà on fossis. Em vas demanar que et fes un petó. No vaig ser capaç de donar-te el que tots dos anhelàvem. I amb ràbia et pregunto perquè coi no me’l vas fer tu, aquell petó?

tempus fugit i llum

escoltar...

Sentir que han faltat dies d’estiu, d’aquell estiu, sentir que no pots tornar enrera i que has fallat i tenir aquella sensació ambigua de penediment d’haver-ho fet i, a la vegada, de no penedir-te’n gens. No hi va haver adéu. Una distància com un gran oceà, com un mur gruixut i indestruïble. Tot fosc, tot immens... Impossible de passar. I, amb tots aquests anys, encara que no n’han passat gaires, puc dir, que encara hi ha un trocet del meu cor que encara et pertany... aquell trocet que quan penso en aquests història, quan t’imagino, quan recordo... aquell trocet que fa aquella mena de fiblada que et fa deixar anar un sospir mig riure, mig llàgrima.

només de vegades...

escoltar...


Em vas titllar de nena mimada. En una carta d’aquelles, com qui no vol la cosa... Em vas dir que no sempre podria aconseguir allò que volia. És cert. M’agradaria tenir-te aquí, al meu costat, dir-te tot això i poder mantenir una conversa civilitzada i filosòfica sobre la vida. En aquella mateixa carta també em deies que en el camí de buscar allò que desitgem pot ser que trobem allò que necessitem. Feies servir paraules d’algun dels teus ídols de cabell llarg. I esmentaves aquelles paraules com parlant-te a tu mateix, com per fer-te creure que allò que senties per mi no seria mai correspost i no podries acariciar-me, ni besar... però que potser en aquest intent de fer-ho trobaries aquell algú, allò que ompliria la teva vida. Et parlaves a tu mateix a través de la meva persona. Ens vam ben trobar, encara que ara faci mal veure-ho d’aquesta manera. Vam trobar-nos, l’un a l’altre, quan més ho necessitàvem. I, ja t’ho vaig dir... t’ho agraeixo tant!

I want to be forever young

escoltar...

Va ser a finals del primer any universitari. Una època viva, fresca... formàvem part de la mateixa colla d’amics de la uni. Aquell tipus de colla que sempre seu a la mateixa taula del bar, allà on sempre trobaràs algú o altre. I sigui qui sigui, t’agradarà trobar-lo allà assegut... amb un cigarro, un cafè o una birra. Sota el meu punt de vista, la colla estava formada per unes 8 persones fixes i importants. De totes maneres, sempre s’hi afegia algú o altre, companys de la carrera o els membres de la colla de Sabadell.
Aquesta situació va durar menys d’un any. Mica en mica això es va anar disgregant. Alguns vam trobar parella, els altres es van dedicar als estudis d’una manera malaltissa i els altres van desaparèixer.

the awful truth is awful sad

escoltar...

Una cara que és la imatge viva del misticisme. Una cara que té un nom i una història però de vegades prefereixo ni recordar el nom ni rememorar la història. Fa mal. Fa mal saber que vius només una vegada i que les oportunitats de ser feliç se t’escapen de les mans. D’aquelles mans que un dia et van acariciar i et van semblar suaus i amoroses. D’aquelles mans que un dia et van semblar aspres i van renunciar a tocar-te.
Un llibre de Kerouac i mil altres històries... unes cartes, anècdotes i un cafè. Quantes paraules més enmig de tantes mirades?
Papallones a l’estómac només quan intueixo la teva forma enmig dels meus pensaments, la teva mirada directament cap a la meva... mig somriure –intuït altra vegada -, els cabells diferents sempre tant diferents però sempre les mateixes mans i els mateixos ulls.
La foscor d’un cos amb aire gitano es barreja amb la puresa de la teva ànima noble. Noble però humana i, d’aquesta manera, imperfecte. No hi ha res palpable però tot el que hi ha és eteri com l’aire i l’aire el respires i per tant hi és per això mateix hi crec en el que hi ha. Perquè hi ha alguna cosa que vola en l’ambient quan les nostres presències coincideixen.
El teu nom i el meu i el desig constant de veure’t i temptar la sort. No vull res més, de vegades. En canvi, d’altres vegades, no vull moure’m per por de trobar-te. Més val així, em dic... Però quan no et veig et trobo a faltar i quan comparteixo uns minuts amb tu –mai no és massa temps- no vull que s’acabin mai. Traeixo memòries i també possibilitats.
L’altre dia vaig sentir algú sermonejant a un altre algú... li parlava d’una història que era molt semblant a la meva història. I em vaig adonar que la meva història no era única ni especial. Milers i milers de persones han viscut un amor semblant al llarg dels segles. Però aquest algú li deia a l’altre algú que les històries que no començaven ni acabaven sempre serien perfectes dins la nostra ment. Per tant, vaig reflexionar, és completament lògic que jo continuï idealitzant aquells dies, que jo et continuï idealitzant. I vaig entendre que sempre serà així.

una estona de cel

escoltar...

Escric desde la nostàlgia, desde la tristesa de la monotonia del present... crec que és per això que escric... perquè mai s’està bé en el present quan el passat està tan idealitzat. Escric intentant fer net i obrir les finestres del meu ser perquè corri l’aire. De fet, de vegades penso que no vull que marxi mai aquesta sensació, aquest mirar cap enrere i saber que t’han estimat innocentment... mirar cap enrere i sentir aquella olor d’amor adolescent, pur, fresc...
Escric quan tinc una vida més o menys estable i des de la seguretat que no la vull canviar per res.
I em llevo un dia qualsevol i no penso en res més que en la rutina que m’espera. Però, ja sabem que tot pot canviar en un moment. Arribo a la universitat per estudiar per un examen prou important però em segresten i em porten al bar. El Marc, el meu amic de la universitat, el meu millor amic de la universitat, m’obliga a fer un cafè perquè, i és veritat, fa molt temps que no xerrem. Allà, al bar de la facultat, on han passat tantes coses, on hem dit tantes coses... Allà, després de ben bé mig any em trobo de cop i volta amb una cara molt familiar...

love itself to L.W. by Leonard Cohen

The light came through the window,
Straight from the sun above,
And so inside my little room
There plunged the rays of Love.

In streams of light I clearly saw
The dust you seldom see,
Out of which the Nameless makes
A Name for one like me.

I'll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door -
Then Love Itself
Love Itself was gone.

All busy in the sunlight
The flecks did float and dance,
And I was tumbled up with them
In formless circumstance.

I'll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door -
Then Love Itself
Love Itself was gone.

Then I came back from where I'd been.
My room, it looked the same -
But there was nothing left between
The Nameless and the Name.

All busy in the sunlight
The flecks did float and dance,
And I was tumbled up with them
In formless circumstance.

I'll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door -
Then Love itself,
Love Itself was gone.
Love Itself was gone.

la raó de ser

escoltar...

La llum és energia. Hi ha persones que són llum, energia. La música et dóna energia... i llum. Llum, energia, persones, experiències, vida... el resultat de la suma de tots aquests elements és aquest blog. La banda sonora d'una història.