escoltar...
Sentir que han faltat dies d’estiu, d’aquell estiu, sentir que no pots tornar enrera i que has fallat i tenir aquella sensació ambigua de penediment d’haver-ho fet i, a la vegada, de no penedir-te’n gens. No hi va haver adéu. Una distància com un gran oceà, com un mur gruixut i indestruïble. Tot fosc, tot immens... Impossible de passar. I, amb tots aquests anys, encara que no n’han passat gaires, puc dir, que encara hi ha un trocet del meu cor que encara et pertany... aquell trocet que quan penso en aquests història, quan t’imagino, quan recordo... aquell trocet que fa aquella mena de fiblada que et fa deixar anar un sospir mig riure, mig llàgrima.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada