escoltar...
L’estació d’autobusos era quasi buida. Quina emoció!! Quin dia!! Passejant per Girona... amb les mans entrelligades, escoltant paraules boniques com mai a la vida. Em vas demanar que em quedés a dormir amb tu... només la migdiada. Com ho desitjava! No ho sabràs mai. Però alguna cosa dins meu em privava fer res. Un força em lligava de peus i mans com si fos un boig. Un pes dins del cor reprimia les meves accions i no em deixava estimar-te. Creu-me: no era jo.
No recordo exactament què vam fer. Només recordo que estava amb tu, que em vas preparar uns spaghetti deliciosos, que em vaig imaginar vivint amb tu i que en el nostre piset hi havia coixins, molts coixins. Què deu voler dir això? Recordo que va ploure i ens vam aixoplugar en un bar de fusta. Allà em vas dir que jo era llum, que jo era algú per tu. Allà. En aquell bar on sempre he volgut tornar i mai l’he tornat a trobar. Com aquell cafè a Barcelona. L’he buscat i no l’he trobat mai. A tu també t’he buscat... i tampoc t’he pogut trobar.
I vam arribar a l’estació d’autobusos de Girona. Jo havia d’agafar l’últim autobús cap al poble. Em vas demanar que escoltés la cançó que sonava... que allò era el que senties en aquells moments... que pensaries en mi i m’enyoraries. Em vas dir que estaries amb mi, allà on fossis. Em vas demanar que et fes un petó. No vaig ser capaç de donar-te el que tots dos anhelàvem. I amb ràbia et pregunto perquè coi no me’l vas fer tu, aquell petó?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada