escoltar...
L’estació d’autobusos era quasi buida. Quina emoció!! Quin dia!! Passejant per Girona... amb les mans entrelligades, escoltant paraules boniques com mai a la vida. Em vas demanar que em quedés a dormir amb tu... només la migdiada. Com ho desitjava! No ho sabràs mai. Però alguna cosa dins meu em privava fer res. Un força em lligava de peus i mans com si fos un boig. Un pes dins del cor reprimia les meves accions i no em deixava estimar-te. Creu-me: no era jo.
No recordo exactament què vam fer. Només recordo que estava amb tu, que em vas preparar uns spaghetti deliciosos, que em vaig imaginar vivint amb tu i que en el nostre piset hi havia coixins, molts coixins. Què deu voler dir això? Recordo que va ploure i ens vam aixoplugar en un bar de fusta. Allà em vas dir que jo era llum, que jo era algú per tu. Allà. En aquell bar on sempre he volgut tornar i mai l’he tornat a trobar. Com aquell cafè a Barcelona. L’he buscat i no l’he trobat mai. A tu també t’he buscat... i tampoc t’he pogut trobar.
I vam arribar a l’estació d’autobusos de Girona. Jo havia d’agafar l’últim autobús cap al poble. Em vas demanar que escoltés la cançó que sonava... que allò era el que senties en aquells moments... que pensaries en mi i m’enyoraries. Em vas dir que estaries amb mi, allà on fossis. Em vas demanar que et fes un petó. No vaig ser capaç de donar-te el que tots dos anhelàvem. I amb ràbia et pregunto perquè coi no me’l vas fer tu, aquell petó?
dimarts, 26 d’agost del 2008
dissabte, 23 d’agost del 2008
tempus fugit i llum
escoltar...
Sentir que han faltat dies d’estiu, d’aquell estiu, sentir que no pots tornar enrera i que has fallat i tenir aquella sensació ambigua de penediment d’haver-ho fet i, a la vegada, de no penedir-te’n gens. No hi va haver adéu. Una distància com un gran oceà, com un mur gruixut i indestruïble. Tot fosc, tot immens... Impossible de passar. I, amb tots aquests anys, encara que no n’han passat gaires, puc dir, que encara hi ha un trocet del meu cor que encara et pertany... aquell trocet que quan penso en aquests història, quan t’imagino, quan recordo... aquell trocet que fa aquella mena de fiblada que et fa deixar anar un sospir mig riure, mig llàgrima.
Sentir que han faltat dies d’estiu, d’aquell estiu, sentir que no pots tornar enrera i que has fallat i tenir aquella sensació ambigua de penediment d’haver-ho fet i, a la vegada, de no penedir-te’n gens. No hi va haver adéu. Una distància com un gran oceà, com un mur gruixut i indestruïble. Tot fosc, tot immens... Impossible de passar. I, amb tots aquests anys, encara que no n’han passat gaires, puc dir, que encara hi ha un trocet del meu cor que encara et pertany... aquell trocet que quan penso en aquests història, quan t’imagino, quan recordo... aquell trocet que fa aquella mena de fiblada que et fa deixar anar un sospir mig riure, mig llàgrima.
divendres, 8 d’agost del 2008
només de vegades...
escoltar...
Em vas titllar de nena mimada. En una carta d’aquelles, com qui no vol la cosa... Em vas dir que no sempre podria aconseguir allò que volia. És cert. M’agradaria tenir-te aquí, al meu costat, dir-te tot això i poder mantenir una conversa civilitzada i filosòfica sobre la vida. En aquella mateixa carta també em deies que en el camí de buscar allò que desitgem pot ser que trobem allò que necessitem. Feies servir paraules d’algun dels teus ídols de cabell llarg. I esmentaves aquelles paraules com parlant-te a tu mateix, com per fer-te creure que allò que senties per mi no seria mai correspost i no podries acariciar-me, ni besar... però que potser en aquest intent de fer-ho trobaries aquell algú, allò que ompliria la teva vida. Et parlaves a tu mateix a través de la meva persona. Ens vam ben trobar, encara que ara faci mal veure-ho d’aquesta manera. Vam trobar-nos, l’un a l’altre, quan més ho necessitàvem. I, ja t’ho vaig dir... t’ho agraeixo tant!
Em vas titllar de nena mimada. En una carta d’aquelles, com qui no vol la cosa... Em vas dir que no sempre podria aconseguir allò que volia. És cert. M’agradaria tenir-te aquí, al meu costat, dir-te tot això i poder mantenir una conversa civilitzada i filosòfica sobre la vida. En aquella mateixa carta també em deies que en el camí de buscar allò que desitgem pot ser que trobem allò que necessitem. Feies servir paraules d’algun dels teus ídols de cabell llarg. I esmentaves aquelles paraules com parlant-te a tu mateix, com per fer-te creure que allò que senties per mi no seria mai correspost i no podries acariciar-me, ni besar... però que potser en aquest intent de fer-ho trobaries aquell algú, allò que ompliria la teva vida. Et parlaves a tu mateix a través de la meva persona. Ens vam ben trobar, encara que ara faci mal veure-ho d’aquesta manera. Vam trobar-nos, l’un a l’altre, quan més ho necessitàvem. I, ja t’ho vaig dir... t’ho agraeixo tant!
dimecres, 30 de juliol del 2008
I want to be forever young
escoltar...
Va ser a finals del primer any universitari. Una època viva, fresca... formàvem part de la mateixa colla d’amics de la uni. Aquell tipus de colla que sempre seu a la mateixa taula del bar, allà on sempre trobaràs algú o altre. I sigui qui sigui, t’agradarà trobar-lo allà assegut... amb un cigarro, un cafè o una birra. Sota el meu punt de vista, la colla estava formada per unes 8 persones fixes i importants. De totes maneres, sempre s’hi afegia algú o altre, companys de la carrera o els membres de la colla de Sabadell.
Aquesta situació va durar menys d’un any. Mica en mica això es va anar disgregant. Alguns vam trobar parella, els altres es van dedicar als estudis d’una manera malaltissa i els altres van desaparèixer.
Va ser a finals del primer any universitari. Una època viva, fresca... formàvem part de la mateixa colla d’amics de la uni. Aquell tipus de colla que sempre seu a la mateixa taula del bar, allà on sempre trobaràs algú o altre. I sigui qui sigui, t’agradarà trobar-lo allà assegut... amb un cigarro, un cafè o una birra. Sota el meu punt de vista, la colla estava formada per unes 8 persones fixes i importants. De totes maneres, sempre s’hi afegia algú o altre, companys de la carrera o els membres de la colla de Sabadell.
Aquesta situació va durar menys d’un any. Mica en mica això es va anar disgregant. Alguns vam trobar parella, els altres es van dedicar als estudis d’una manera malaltissa i els altres van desaparèixer.
the awful truth is awful sad
escoltar...
Una cara que és la imatge viva del misticisme. Una cara que té un nom i una història però de vegades prefereixo ni recordar el nom ni rememorar la història. Fa mal. Fa mal saber que vius només una vegada i que les oportunitats de ser feliç se t’escapen de les mans. D’aquelles mans que un dia et van acariciar i et van semblar suaus i amoroses. D’aquelles mans que un dia et van semblar aspres i van renunciar a tocar-te.
Un llibre de Kerouac i mil altres històries... unes cartes, anècdotes i un cafè. Quantes paraules més enmig de tantes mirades?
Papallones a l’estómac només quan intueixo la teva forma enmig dels meus pensaments, la teva mirada directament cap a la meva... mig somriure –intuït altra vegada -, els cabells diferents sempre tant diferents però sempre les mateixes mans i els mateixos ulls.
La foscor d’un cos amb aire gitano es barreja amb la puresa de la teva ànima noble. Noble però humana i, d’aquesta manera, imperfecte. No hi ha res palpable però tot el que hi ha és eteri com l’aire i l’aire el respires i per tant hi és per això mateix hi crec en el que hi ha. Perquè hi ha alguna cosa que vola en l’ambient quan les nostres presències coincideixen.
El teu nom i el meu i el desig constant de veure’t i temptar la sort. No vull res més, de vegades. En canvi, d’altres vegades, no vull moure’m per por de trobar-te. Més val així, em dic... Però quan no et veig et trobo a faltar i quan comparteixo uns minuts amb tu –mai no és massa temps- no vull que s’acabin mai. Traeixo memòries i també possibilitats.
L’altre dia vaig sentir algú sermonejant a un altre algú... li parlava d’una història que era molt semblant a la meva història. I em vaig adonar que la meva història no era única ni especial. Milers i milers de persones han viscut un amor semblant al llarg dels segles. Però aquest algú li deia a l’altre algú que les històries que no començaven ni acabaven sempre serien perfectes dins la nostra ment. Per tant, vaig reflexionar, és completament lògic que jo continuï idealitzant aquells dies, que jo et continuï idealitzant. I vaig entendre que sempre serà així.
Una cara que és la imatge viva del misticisme. Una cara que té un nom i una història però de vegades prefereixo ni recordar el nom ni rememorar la història. Fa mal. Fa mal saber que vius només una vegada i que les oportunitats de ser feliç se t’escapen de les mans. D’aquelles mans que un dia et van acariciar i et van semblar suaus i amoroses. D’aquelles mans que un dia et van semblar aspres i van renunciar a tocar-te.
Un llibre de Kerouac i mil altres històries... unes cartes, anècdotes i un cafè. Quantes paraules més enmig de tantes mirades?
Papallones a l’estómac només quan intueixo la teva forma enmig dels meus pensaments, la teva mirada directament cap a la meva... mig somriure –intuït altra vegada -, els cabells diferents sempre tant diferents però sempre les mateixes mans i els mateixos ulls.
La foscor d’un cos amb aire gitano es barreja amb la puresa de la teva ànima noble. Noble però humana i, d’aquesta manera, imperfecte. No hi ha res palpable però tot el que hi ha és eteri com l’aire i l’aire el respires i per tant hi és per això mateix hi crec en el que hi ha. Perquè hi ha alguna cosa que vola en l’ambient quan les nostres presències coincideixen.
El teu nom i el meu i el desig constant de veure’t i temptar la sort. No vull res més, de vegades. En canvi, d’altres vegades, no vull moure’m per por de trobar-te. Més val així, em dic... Però quan no et veig et trobo a faltar i quan comparteixo uns minuts amb tu –mai no és massa temps- no vull que s’acabin mai. Traeixo memòries i també possibilitats.
L’altre dia vaig sentir algú sermonejant a un altre algú... li parlava d’una història que era molt semblant a la meva història. I em vaig adonar que la meva història no era única ni especial. Milers i milers de persones han viscut un amor semblant al llarg dels segles. Però aquest algú li deia a l’altre algú que les històries que no començaven ni acabaven sempre serien perfectes dins la nostra ment. Per tant, vaig reflexionar, és completament lògic que jo continuï idealitzant aquells dies, que jo et continuï idealitzant. I vaig entendre que sempre serà així.
dimarts, 29 de juliol del 2008
una estona de cel
escoltar...
Escric desde la nostàlgia, desde la tristesa de la monotonia del present... crec que és per això que escric... perquè mai s’està bé en el present quan el passat està tan idealitzat. Escric intentant fer net i obrir les finestres del meu ser perquè corri l’aire. De fet, de vegades penso que no vull que marxi mai aquesta sensació, aquest mirar cap enrere i saber que t’han estimat innocentment... mirar cap enrere i sentir aquella olor d’amor adolescent, pur, fresc...
Escric quan tinc una vida més o menys estable i des de la seguretat que no la vull canviar per res.
I em llevo un dia qualsevol i no penso en res més que en la rutina que m’espera. Però, ja sabem que tot pot canviar en un moment. Arribo a la universitat per estudiar per un examen prou important però em segresten i em porten al bar. El Marc, el meu amic de la universitat, el meu millor amic de la universitat, m’obliga a fer un cafè perquè, i és veritat, fa molt temps que no xerrem. Allà, al bar de la facultat, on han passat tantes coses, on hem dit tantes coses... Allà, després de ben bé mig any em trobo de cop i volta amb una cara molt familiar...
Escric desde la nostàlgia, desde la tristesa de la monotonia del present... crec que és per això que escric... perquè mai s’està bé en el present quan el passat està tan idealitzat. Escric intentant fer net i obrir les finestres del meu ser perquè corri l’aire. De fet, de vegades penso que no vull que marxi mai aquesta sensació, aquest mirar cap enrere i saber que t’han estimat innocentment... mirar cap enrere i sentir aquella olor d’amor adolescent, pur, fresc...
Escric quan tinc una vida més o menys estable i des de la seguretat que no la vull canviar per res.
I em llevo un dia qualsevol i no penso en res més que en la rutina que m’espera. Però, ja sabem que tot pot canviar en un moment. Arribo a la universitat per estudiar per un examen prou important però em segresten i em porten al bar. El Marc, el meu amic de la universitat, el meu millor amic de la universitat, m’obliga a fer un cafè perquè, i és veritat, fa molt temps que no xerrem. Allà, al bar de la facultat, on han passat tantes coses, on hem dit tantes coses... Allà, després de ben bé mig any em trobo de cop i volta amb una cara molt familiar...
love itself to L.W. by Leonard Cohen
The light came through the window,
Straight from the sun above,
And so inside my little room
There plunged the rays of Love.
In streams of light I clearly saw
The dust you seldom see,
Out of which the Nameless makes
A Name for one like me.
I'll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door -
Then Love Itself
Love Itself was gone.
All busy in the sunlight
The flecks did float and dance,
And I was tumbled up with them
In formless circumstance.
I'll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door -
Then Love Itself
Love Itself was gone.
Then I came back from where I'd been.
My room, it looked the same -
But there was nothing left between
The Nameless and the Name.
All busy in the sunlight
The flecks did float and dance,
And I was tumbled up with them
In formless circumstance.
I'll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door -
Then Love itself,
Love Itself was gone.
Love Itself was gone.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)